Villangómez, Marià

Villangómez, Marià (Ciutat d’Eivissa, 1913–Ciutat d’Eivissa, 2002)

Poeta, prosista y traductor en lengua catalana. Ejerció de profesor de enseñanza secundaria y destacó asimismo por su labor de dinamizador cultural, destinada a la normalización y difusión de la literatura catalana. Dedicó parte de su vida a la poesía, y sus creaciones originales obtuvieron reconocidos galardones, como el Premio de la Crítica Serra d’Or (1987) y el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1989). En su obra lírica se aprecia la influencia de Carles Riba y de los poetas de la Generación del 27.

A partir de 1963 abandonó la creación propia y se dedicó a la traducción de obras poéticas, sobre todo inglesas y francesas. Según Villangómez, el traductor de poesía ha de ser poeta, conocedor sobre todo de los recursos de su habla y técnico experimentado de la versificación, y la causa impulsora de la traducción ha de ser el amor a la poesía, en toda su diversidad, y al lenguaje maternal, en su individualidad. Llevó a cabo su tarea consciente de las renuncias y las exigencias estilísticas y lingüísticas que implica, y sometió de forma constante sus traducciones a una atenta revisión. Le interesó un abanico muy amplio de poetas, estilos y culturas, y así quiso dar una muestra de la naturaleza multiforme de la poesía. En los años 70 presentó sus traducciones en obras como Versions de poesia moderna (B., Polígrafa, 1971), Recull de versions poètiques (Eivissa, Institut d’Estudis Eivissencs, 1974) y Noves versions de poesia anglesa i francesa (Palma, Moll, 1977).

Todas sus traducciones fueron recogidas, ordenadas y revisadas en tres volúmenes en Obres completes. Versions de poesia I, II y III (B., Columna, 2001), dedicando el primer volumen a la poesía en lengua inglesa (con poetas como Thomas Hardy, W. B. Yeats, Ezra Pound, Stephen Spender, W. H. Auden o Dylan Thomas), el segundo a la francesa (C. Baudelaire, S. Mallarmé, P. Verlaine, Jules Laforgue, G. Apollinaire, J. Supervielle, Saint–John Perse o F. Ponge) y el tercero (el más breve) a la italiana y otras lenguas (G. Leopardi o L. Cernuda). Del inglés tradujo Vint–i–un poemes de Hardy (B., Columna, 1988), Isabel o el text de l’alfàbrega de J. Keats (B., Edicions del Mall, 1984) y Trenta–quatre poemes de W. B. Yeats (B., Quaderns Crema, 1983). Del francés, Darrers versos i altres poemes de Laforgue (B., Edicions 62, 1979), Poemes de Apollinaire (Quaderns Crema, 1983) y Es gat amb botes de Charles Perrault (incluido en D’adés i d’ahir, Eivissa, Institut d’Estudis Eivissencs, 1988). Del italiano, Recull de versions poètiques de Dante (Institut d’Estudis Eivissencs, 1974). Y, finalmente, del castellano La crida dels arbres de Antonio Colinas (B., Elfos, 1988). También se dedicó a la traducción de obras teatrales, como Somni d’una nit de Sant Joan de Shakespeare (Eivissa, Can Sifre, 1989), además de S’assemblea de ses dones de Aristófanes (Eivissa, Ítaca, 1980). Las traducciones teatrales son verdaderas adaptaciones, caracterizadas por el uso del dialecto ibicenco, la domesticación de elementos culturales y la reducción de tramas y personajes.

 

Bibliografia

Caterina Briguglia & Francesc Parcerisas, «Marià Villangómez i Llobet» en M. Bacardí & P. Godayol (eds.), Diccionari de la traducció catalana, Vic, Eumo, 2011, 590–592.

Jaume Marí i Prunella, Marià Villangómez, una aproximació, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006.

Francesc Parcerisas, «Les traduccions de Marià Villangómez», Quaderns. Revista de Traducció 1 (1998), 39–52.

Jean Serra, A la vora de Villangómez, Eivissa, Institut d’Estudis Eivissencs, 1994.

Jean Serra, Ales que s’obriran a un nou embat: escrits recents sobre Villangómez, Palma, Documenta Balear, 2006.

Àngel Terron Homar, «Les versions de poesía de Marià Villangómez» en VV. AA., Retrats. Marià Villangómez, Barcelona, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, 2004, 23–26.

Marià Villangómez, «Problemes del traductor» en M. Bacardí, J. Fontcuberta & F. Parcerisas (eds.), Cent anys de traducció al català (1891–1990). Antologia, Vic, Eumo, 1998, 186–188.

 

Caterina Briguglia
[Actualización por Luis Pegenaute]